30 mayo 2015

‘It follows’: el terror que no té pressa

per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 8

Us imagineu una pel·lícula de terror on els dolents vagin xino-xano en lloc de córrer fets una fúria? Un terror lent i parsimoniós, però implacable i mortífer com una malaltia viral. Lluny de l’ensurt fàcil i l’ennuegament de crispetes, però tant o més a prop de les pors més íntimes i existencials de la generació que ha crescut amb ‘Scream’. Són les credencials que presenta la nova i original incursió en el gènere dirigida pel nord-americà David Robert Mitchell, i el millor que podeu fer és anar-la a veure en lloc de seguir llegint aquest article.

Encara hi sou? Doncs imagineu també una pel·lícula on la principal amenaça no passa perquè et matin, sinó perquè et posseeixin sexualment, com els íncubs i súcubs que ens descriu la literatura onírica (es podrien fer molts acudits hispànics amb les lletres del títol). Un món estrany i malenconiós, habitat quasi únicament per joves i adolescents, on els pares no se sap ben bé on paren (absents? inerts? enyorats?) i on el perill corre dels uns altres com un malson veneri. Un món que no acaba de situar-se en el segle XXI ni en els anys setanta, amb una imprecisió temporal fantàsticament construïda. 

Mitchell ens delecta amb un estil elegant i una iconografia culta i treballada: les aparicions fantasmals s’assemblen als personatges quotidians, carnals i decadents de la pintura de Lucian Freud –també evoquen la inquietant corporeïtat dels morts de ‘El sisè sentit’ de M. Night Shyamalan-, i les seves panoràmiques angoixants de 360 graus mai tenen pressa, com tampoc la seva encadenació de plans tancats o agorafòbicament oberts. Una estètica, amb piscines pel mig, que recorda també l’avantguardisme vampíric de ‘Deixa’m entrar’ (2008), i un so electrònic magnífic, agosaradament allunyat del cànon musical del gènere. Veureu poca sang però molt ben triada. El més inquietant passa lluny i a les cantonades de la pantalla.

El repartiment, esplèndid, abunda en aquesta sensació permanent de nou i antic alhora, començant per una Maika Monroe que sembla una reviviscència de Carrie abans d’embogir, o un Keir Gilchrist insuperable com a quintaessència de l’adolescent sexualment acomplexat. Personatges perfectament tallats a cuir, encara que a vegades siguin teenagers avorrits de la vida, xucladors de gelats o vives encarnacions de la colla pessigolla de ‘Scooby-Doo’, amb ulleres grosses i beneits llargaruts inclosos (un altre cop els anys setanta).

Els conflictes sobre el sexe, l’aprensió pel mal pur i desconegut, els traumes de la identitat o les relacions paternofilials s’escodrinyen amb cruesa en aquesta autèntica perla del cinema de terror, que es podria definir com a experiment de terror indie, fita de la modernitat-vintage i tants estrangerismes pedants com vulgueu que sempre traïrien la seva essència compacta i misteriosa. Feliçment, ‘It follows’ recorda moltes pel·lícules i només s'assembla a si mateixa.

‘it follows’, de david robert mitchell
Més informació i crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY

La fiebre de las listas

Quim Monzó

La Vanguardia 22/04/2015


Desde que el periodismo digital se ha hecho omnipresente no hay día que no nos obsequien con listas de las cosas mas diversas. Desde su punto de vista es una jugada lógica, porque buscan gran cantidad de entradas a sus noticias, y lo de las listas es una de sus estratagemas para cazar a muchos de esos nuevos lectores que no quieren que les compliquen demasiado la vida con argumentos elevados. (…) Pero lo de las listas es ya tan repetitivo que cansa. (…) Diez grandes rutas por carretera que probablemente no conozcas. Las diez mejores playas de España. Las diez razas de gatos mas bonitas. (…) Los diez alimentos cotidianos que te matan lentamente. ¿Para cuándo la lista de las diez listas que no te puedes perder?

28 mayo 2015

‘La familia Bélier’: no huyo, vuelo

por JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7,5

En un lugar de la Francia provinciana vive la joven Paula con sus padres y su hermano pequeño. Todos son granjeros y venden queso, pero ella tiene un don normal que la hace anormal: puede hablar y escuchar.

Los franceses ya conocían el timbre suave y luminoso de Louane Emera, ganadora del concurso ‘La Voz’ en 2012 y mejor actriz revelación en los últimos premios César. Nosotros la conocemos en esta película de sordomudos, peculiar y hasta disparatada comedia dramática que contra todo pronóstico cumple lo que se propone: hace reír y hace llorar.

El director Eric Lartigau se acerca al mundo hermético de la sordomudez con una sana irreverencia; en vez de compadecerse lacrimógenamente de estas personas, convierte su circunstancia en un sorprendente código cómico. Se atreve a hilvanar diálogos con la lengua de signos y nos brinda una especie de cine mudo dentro del cine sonoro.

Los azares hormonales llevarán a la protagonista a meterse en el coro del instituto, donde descubrirá, casi mágicamente, se diría que dolorosamente, su propia voz. Y ahí encontramos un bonito tópico del celuloide, explotado hasta la saciedad: la superación por la música. El diamante en bruto; la joven pueblerina que entona como un ángel.

Nada que chirríe si tenemos en cuenta que la partitura es de Michel Sardou, el cantautor francés que se propone amarte "hasta que palidezca el marqués de Sade" y que proclama ufano que "la vida es menos desesperada mientras se canta". La película es una ocasión para descubrir o redescubrir sus hermosas composiciones, hábilmente hiladas con la historia de los personajes, incluyendo ese emocionante canto de despedida: no huyo, vuelo (Je vole).

Apenas alguna sobreactuación puntual molesta en este recital de modestia y buenos sentimientos, muy bien medidos, donde tiene mucho que ver la sobrenatural naturalidad de Louane Emera, su dilema adolescente entre la fidelidad a las raíces y el anhelo de libertad. El dilema de una adolescente real, cándida y respondona, con los sueños y la anatomía a medias.

'La familia Bélier' es la mezcla justa de rarezas y lugares comunes que nos puede ganar el corazón con facilidad. No tiene dobleces, es tierna y descarada, imperfecta pero a la vez impecable en su sencillez. De talante optimista pero hurgando lo más amargo del alma humana (esas duras palabras: "Siempre he odiado a los oyentes, pensábamos que al menos serías sorda en tu cabeza"). Una fábula doméstica sobre los escollos de la incomunicación, pero también sobre la capacidad de trascenderla por el amor y saber escuchar con el tacto.

‘la famille bélier’, de eric lartigau
más información y críticas de la película en FILM AFFINITY

CANCIONES DE LA PELÍCULA

17 mayo 2015

El monstre del Llobregat

Història santboiana basada en fets irreals

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

Els focs artificials el van despertar. La natura escatosa d’aquestes bèsties no tolera gaire bé els espetecs arrítmics, i aquell pimpampum sense solta ni volta, ves per on, va ser el detonant per fer-lo sortir de la seva dormició mil·lenària. Es va sorprendre molt quan va treure els ullals provectes de les aigües, i, en lloc del pont medieval que tenia tan perfectament imprès a la retina, va veure passar un AVE urgentíssim. El tren platejat va ser la seva primera víctima. Brandant la seva cua gegantina, la va llançar amb violència contra l’orgullós viaducte de formigó i un estol d’ocells va fugir esparverat, riu enllà, cap als pinacles del psiquiàtric.

Va examinar el paisatge nocturn amb els seus ulls multiprismàtics. Òbviament, només reconeixia els accidents naturals: la muntanya de Sant Ramon, amb el seu llom obtús; Sant Antoni i el seu cim vulcaniforme; la silueta de Montserrat, negra i llunyana. La resta era un embull de coses modernes que el va posar molt nerviós. Tant, que va destrossar unes catenàries.

Després del seu atac de fúria es va replegar sobre les aigües amb un arrauliment sulfurós. Els castells de focs seguien il·luminant el cel amb dibuixos estúpids. Definitivament no havia triat un bon moment per ressuscitar. Era festa major i la gent no tenia gaire predisposició per a fenòmens apocalíptics. El va molestar sincerament passar tan desaparcebut. Mil anys enrere havia rebut una pluja de fletxes des del turó del castell de Sant Boi, i el riu va quedar envermellit per sempre amb la seva sang torrencial. Quina diferència.

De seguida es van sentir unes ambulàncies llunyanes. El monstre avançava tranquil·lament, indiferent a la borrasca de fum i partícules metàl·liques que havia generat el seu enorme esvoranc. Li va venir una regurgitació i va eructar fent una foguerada estrepitosa i fúcsia. Va voler tocar terra ferma i va esclafar uns quants arbres amb automatisme desapassionat. El va decebre tant no veure multituds espaordides que es va tornar a submergir en la seva gruta subaquàtica, però aquest cop no va trigar tant en sortir. Només deu anys, exactament deu, prou temps perquè es reparessin els danys del suposat terratrèmol i ningú sospités de la seva incursió fallida.

Aquest cop va aprofitar la llum del dia i es va presentar apoteòsicament al davant d’un grup de runners que creuava el gual inundable de Sant Joan Despí. A prop, unes dones marroquines van arrencar a córrer amb una cridòria agudíssima, tan esfereïdes que van perdre els vels pel camí. Alguns esportistes desesperats es llançaven al riu, amb bicicleta i tot, per no veure aquell malson. Una congregació de martinets blancs interrompia sobtadament el seu esmorzar d’insectes i unes adolescents pintades com una mona fugien fins al lloc més segur possible per capturar amb el mòbil aquell instant irrepetible.

Orgullós, finalment, per una rebuda com es mereixia, el monstre es va alçar i va fer uns quants retrunyiments de cua. Splaix, splaix, splaix. Fins i tot es va animar amb el pànic general i va exhibir un dels seus salts aeris -especialitat de la casa-, voltant horitzontalment sobre si mateix i provocant un formidable esclat d’aigua en totes les direccions. L’onada va engolir els cotxes de l’aparcament de l’estació, i un terrabastall d’alarmes i clàxons començava a donar fe del cataclisme triomfal. Ciutadans de Sant Boi, ja sóc aquí.

Va sortir a estirar les cames i una munió de cotxes policials li va sortir al pas. Definitivament engrescat, els va escombrar amb la cua i tot seguit va aixafar sense cap mirament la cristalleria postmoderna de la comissaria dels Mossos. De puntetes va arribar-se a la plaça de l’Ajuntament i, fent el tímid, va treure el cap entre les banderes plurinacionals que coronaven l’edifici, sense adonar-se que les anava socarrimant amb el seu alè anàrquic. Es va embadalir amb una funció de castells i va tenir ganes d’aplaudir com els humans.

El so de les gralles es va tallar en sec i l’esplèndid tres de vuit es va ensorrar com un castell de cartes quan el rèptil colossal va irrompre a la plaça amb sana curiositat. Llàstima: la música li estava agradant, li feia pessigolles al llarg de les seves vèrtebres punxegudes. L’enxaneta va marxar a casa dient que havia vist de prop l’ull d’un dinosaure. I els pares no el van creure fins que van engegar el televisor i van veure aquella tirallonga d’imatges terrorífiques al 3/24. El monstre enderrocant la Casa de la Vila d’una bufada. El monstre topant amb un correfoc i envaint el carrer, amb un irrefrenable, desconcertat instint paternal, davant aquells dracs que escopien flamarades com ell. El monstre pujant pel carrer de l’Alou amb la càmera d’un dron reseguint la seva ziga-zaga desastrosa. El monstre enfilant-se a l’església de Sant Baldiri i albirant tota la plana del delta.

Amb mitja ciutat derruïda, el gegant escatós per fi se sentia realitzat, digne de la seva raça ancestral i terrible. Els militars de la caserna apareixien amb cara d’haver trobat un antídot providencial al seu avorriment, i alguns grupuscules ecologistes intentaven trencar el cordó policial amb crits a favor d’aquell animal que consideraven, i no els faltava raó, una espècie en extinció. Algun espontani fins i tot proposava que tingués un hàbitat propi a l’Anella Verda, mentre un dirigent xenòfob, amb cara de bulldog enfadat, exigia prioritat per a la fauna de casa. La ràdio cremava el dial amb una histèrica programació especial, les reaccions no es feien esperar i estarem molt pendents del que succeeixi en les pròximes hores.

Començaven a arribar helicòpters i anaven encerclant, com un eixam d'abelles, la gràcil arquitectura d’aquella església del segle XVIII que s’havia convertit en fortí inexpugnable de la bèstia. La criatura fluvial els fustigava cop d’urpa, i les pedres del temple anaven cedint, entre grans exclamacions de les masses. Cap partit de rugbi o cavalcada dels Reis havia vist un ambient tan exaltat. No es tornaria a viure una festa major així.

Quant el setge aeri va ser eixordador, i fins i tot se’l va amenaçar, a cop de megafonia, de llançar-li la lletra A de l’Alcampo com a projectil letal, el monstre es va sentir inefablement sol i incomprès. Va segrestar una noia de la coral Renaixença i la va encimbellar al campanar durant una estona perquè quedés més cinematogràfic, però ho va fer sense alegria i com ho faria qualsevol monstre en la seva situació. Per cridar l’atenció. A l’horitzó, les últimes brillantors del riu que l’havia vist créixer s’apagaven entre la talaia del centre comercial Splau i l’hospital de Bellvitge. Acorralat, es va abraçar a les desferres de l’església barroca, al seu frontispici sinuós ara fet miques, com si fos l’únic que li quedés en aquest món, sobtadament enamorat de la seva creació catastròfica. Eren les seves ruïnes.



11 mayo 2015

La abeja de Salomón



Mario Satz
La abeja del Rey Salomón (2007)

los mil instrumentos
su esposa egipcia había traído consigo mil instrumentos de música, la mayoría de cuyos nombres él ignoraba. Mil instrumentos se dice rápido, pero las lentas melodías que desgranan tienen más complejidad que los helechos y más transparencia que el ala de las libélulas.

el amor: hacer del hábito un arte
- Existe un placer en el cambio y un displacer en el hábito –le había dicho la abeja hablando, cierto día, de la naturaleza del goce-, pero el verdadero amor hace del hábito un arte: pule las piedras de sus dificultades hasta volverlas preciosas.

la mujer, predictora de vuelos
la mujer (…) es a mi juicio el ser más plural que conozco. Un mundo en el que caben otros cien.
- Así es –revoloteó la abeja-, son nuestras reinas las que crean el nuevo panal. Son las reinas quienes conocen las rutas del próximo vuelo

la memoria simultánea
recordar una cosa deja de lado muchas otras. Recordarlas todas a la vez, en cambio, hace que cada cual disfrute del lugar que el espacio le concede. Cuando la memoria se dedica a la sucesión, excluye; cuando se abre a lo simultáneo, incluye.

las palabras dilatan
El astrónomo Mar Rakía ironizaba acerca de su dificultad con los números casi tanto como admiraba su destreza.
- Es que los números son previsibles y las palabras no –respondía el rey en sus días de príncipe.. Dos dátiles siempre son dos dátiles, pero éstos pueden ser dorados, correosos, provenir de aquí o de allí, ser comprados o regalados, pequeños o grandes. Los números limitan y las palabras dilatan.

la paradoja de la lengua
Un mismo ojo llora dos clases de lágrimas. Una misma cabeza es vidente por delante pero ciega por detrás. Una misma lengua se cree libre encima y está sujeta por debajo.

el reposo de las aguas subterráneas
Los ríos (…) aman unos lugares más que otros. Sitios en los que la tierra pulsa certidumbres y amparos. Saben que el mar los espera y no tienen prisa. De hecho, a veces están tan bien allí abajo que labran cuevas para el reposo de sus aguas y se echan a dormir siglos, mientras la tierra se queja de que el viento la erosione (…)

el universo como hallazgo
- ¿Cuántos milagros has visto tú en toda tu vida? (…)
- Supongo que tres o cuatro –suspiró por fin el profeta-. Me hicieron más creyente en lo invisible y más paciente con lo que se ve. Todo va hacia el momento de su iluminación, hacia la más hermosa conciencia de existir, ese abejorro, tu nuca, el búho y la violeta (…). Recuerda que el tesoro se presenta en forma de búsqueda hasta que el univers0 se revela en forma de hallazgo.

sucesión o usurpación
el celoso y el envidioso no ven más que lo que reluce, las apariencias (…) conspiran para destruir, desde la sombra, lo que intentan reemplazar. A la naturaleza le gusta la sucesión, pero el hombre prefiere usurpar.

somos semillas
Nada es enteramente propio ni ajeno. Los hombres somos semillas de los hombres, una especie que el viento dispersa o reúne.

palabras o latidos
su caballo favorito [le enseñó] a correr y correr hasta que el corazón sube a los labios y ya no hay palabras sino latidos para sentir el ardiente pulso de la vida.

la nuez y el cerebro
[la nuez] es semejante al cerebro humano –sonrió el rey-. A veces, para comer de él y de su sabiduría hay que romper la dura corteza de hábitos y prejuicios. No podemos acceder al núcleo de nuestro ser a menos que partamos en dos o en tres las más cómodas de nuestras costumbres.



10 mayo 2015

‘Song of the sea’: Irlanda limita amb el Japó

per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 8

El tema celta que recorre aquesta pel·lícula, com una cançó de bressol anafòrica, ens convida a visitar una geografia somiada i ambigua: Entre l’aquí i l’ara. Entre el nord i sud. Entre l’est i l’oest. Certament, acabes de veure ‘La cançó del mar’ i no saps ben bé on ets, si en una faula nòrdica o en una pel·lícula de Hayao Miyazaki.

Els ritmes calmosos de la natura, el viatge iniciàtic dels nens o l’onirisme marítim tracen un fil invisible entre dues cultures tan allunyades i arcaiques, tan riques en simbolismes, com la irlandesa i la nipona. L’animador Tomm Moore, que ja ens va enlluernar amb la fantasia medieval ‘The Secret of Kells’, sembla haver garbellat el millor i més profund de l’Atlàntic i el Pacífic, de l’Europa precristiana i i la filosofia sintoista, per fondre-ho en aquesta petita joia.

El naixement de Saoirse, una nena muda que no sap que és una selkie (dones-foca en el folclore cèltic), és el commovedor punt de partida d’una història potser més estàndard, no tan hermètica com ‘The Secret of Kells’, però tant o més fascinant en la seva textura visual, personalíssima i decididament analògica. L’estètica de Paul Klee i fins i tot de Marc Chagall impregnen els seus paisatges bidimensionals, entranyables, entre l’aquarel·la irisada i el recarregament geomètric, amb aquesta passió pels cercles, els arcs i cargolaments que ja despuntava en la faula monàstica de 2009.

Amb gran subtilesa, Moore es proposa explicar la vivència i superació del dol des dels ulls de la infantesa. És a dir, un punt de vista necessàriament màgic i transfigurador, on el pare sofrent pot ser un enorme penya-segat, i el vell mariner del poble, un druida de barbes infinites on cada cabell és una història del passat (i com el fil d’Ariadna, cal estirar-lo per descabdellar l’enigma). 

El disseny dels personatges humans, potser massa esquemàtic i segons com, melindrós (de vegades sembla que estiguis veient ‘Heidi’), és la tímida pega que li podem posar, per posar-n’hi alguna, a la nova obra d’art de la factoria Moore. La pel·lícula, detallista i pacient com un llibre miniat, avança sense pressa i culmina en clímax final, extàtic i meravellós, els menys impressionables diran que carrincló, amb la cadència i la bellesa de la papallona que surt de la crisàlida. No sabem on som, però tant hi fa.

‘THE SONG OF THE SEA’, de TOMM MOORE
Més informació i crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY

07 mayo 2015

Allavontes, què fem?


Enric Gomà (ed.)
Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (2015)
_______________

Rudolf Ortega
L’ortografia de la llengua ha de ser una rosa, amb espines si es vol, però no un cactus.

Albert Pla Nualart
l’esperanto i els ionquis
Un registre informal (el diàleg entre dos nens, per exemple) no pot ser per definició artificiós si no vol fer a miques un principi tan substancial del cinema o la literatura com és la versemblança. Dos ionquis del Bronx no poden parlar, en una novel·la o un film, en una mena d’esperanto.

Enric Gomà
en pínxol i en pànxol
Unes quantes paraules acabades amb –o, com ara llamanto, plano, ninxo, dento, rinxo, bonito, grevo, peso, no estan acceptades pel DIEC. Com que aquesta –o és una terminació suspecta, va provocar l’aparició de les formes ultracorrectes, segons ens explica Coromines: llamàntol, plànol, nínxol, déntol, rínxol, bonítol, grèvol, pèsol (…). Fins i tot Josep M. de Sagarra, a les traduccions de Shakespeare de la postguerra, escriu Apol, per evitar Apol·lo. Ni el déu suprem de l’Olimp resistia aquesta terminació! (…) El diccionarisme és implacable. Al pas que anem, algun dia a les escoles catalanes els nens recitaran: “En Pínxol li va dir a en Pànxol…”.

Ramon Solsona
l’avantatge de les llengues mortes
Hi ha qui s’estimaria més que el català fos una llengua morta. Una llengua de la qual se sabés tot, com el llatí, i que constituís una font de plaer per als erudits, que en serien els grans experts i els únics usuaris. Podrien treballar en estudis de gran calat filològic i es podrien comunicar entre ells amb cartes escrites en un català artificial i enginyós que només ells sabrien llegir. Perquè les llengües mortes tenen el gran avantatge de no patir interferències d’altres llengües i no són profanades per la plebs. Sense parlants, les llengües serien perfectes.

el perquè del divorci entre parla i llengua catalana
El català escrit té pànic de la llengua oral (…). La gran catàstrofe del 39 ho va aturar tot i el català va perdre la literatura, l’escola, la ràdio, la premsa, el teatre, el cinema, la publicitat… I el poder polític (…). Va esdevenir catacumbal i en aquest retrocés la normativa, que estava pensada sobretot per la llengua escrita, va esdevenir llei divina. El català col·loquial i popular, l’estil familiar de què parlava Pompeu Fabra, va ser foragitat del reduït espai de la literatura catalana. L’implacable lingüicidi que va patir el català durant la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista. La pugna entre escriptors i correctors ha estat digna d’una comèdia d’embolic, els uns amb la dèria de preservar la puresa, i els altres, amb el desig de donar al català una fluïdesa i una naturalitat que el rigor normatiu no acceptava. (…) Recordo aquí l’avís que feia sovint Joan Solà: “En la fraseologia ens juguem el futur de la llengua”

col·loquialismes més enllà del castellà
No ens confonguem! El català col·loquial inclou barbarismes, però també un munt de desviacions normatives que no tenen res a veure amb la influència del castellà. Pregunto: són influència del castellà les deformacions fonètiques de bora nit (…), xixanta, encabat, fandilles, paiella, solsament, etivocar, col·lègit, anar al radera, de jonolls (…), ideia (…), allavòrens? Són influència del castellà les formes verbals aviam, vem anar (…), volguer, sapiguer, poguer, capiguer? És influència del castellà la repetició del pronom en en formes verbals com entorna-te’n, no me n’enrecordo, no te n’enfotis? (…). Hi ha un esqueixament profund entre la llengua popular i la llengua culta, entre l’aristocràcia del llenguatge i la tradició oral (…). Coromines es queixa de la “runa del llenguatge vulgar” quan esmenta variants populars de llavors i després (allavonses, allavontes, llavons, dempués, despuenses), però és el primer a embadalir-se amb la llengua dels pagesos i els pastors (…). Quan Joan Maragall fa L’elogi de la paraula, no exalça la llengua dels erudits ni dels literats ni dels gramàtics, sinó la dels pastors i els mariners.

no sabem què parlem
Hem perdut el dring natural del català, aquell patrimoni frondós que brollava de manera espontània dels llavis dels nostres besavis i rebesavis. Ells estaven connectats sense saber-ho amb l’ànima profunda de l’idioma, mentre que nosaltres estem confusos, vacil·lem constantment, no sabem ben bé què parlem (…) ja no sabem què és genuí i què espuri. Cada generació aprima la capacitat expressiva, potser guanya en coneixements de normativa i correcció, però perd un intangible que no es pot quantificar: el geni de la llengua. (…) jo afirmo amb tota rotunditat que un poca-vergonya i un sinvergüensa no són el mateix. El sinvergüensa és més bandarra. Associo sinvergüensa a d’altres castellanismes de sabor popular. Com embustero, quartos, peleiar o qüento.

mistos, vanos i altres falsos castellanismes
No tots els castellanismes fan olor de sofre ni tots tenen la mateixa consideració. N’hi ha uns quants que tenen una característica curiosa: són castellanismes que no té el castellà. A vegades són castellanismes clars i d’altres, falsos castellanismes que, per diverses raons, han arrelat en català de manera diversa a la del mateix espanyol. (…) Un cas semblant és el de mistos  -“no és un castellanisme”, s’exclama Coromines-, una paraula ben nostra que correspon al castellà cerillas. És el mateix que mixtos, plural de mixt (…). I encara un sospitós habitual. Abusananos (…) sembla espanyol. Però no ho és. (…) I tampoc no veig un repicó del castellà al tanto que només diem en català: al tanto, que va de canto. (…). Vano. Un clàssic. És un diminitiu del portuguès abano, passat al castellà i després bifurcat: en forma diminutiva (abanico) en espanyol, i escurçat en català (vano) (…). Vano té el mateix pecat original del caldo, viudo, clero, maco, quadro, cigarro, barco, nano, toro… Ai, aquests masculins acabats en o! Són com aquells nois que no són acceptats a les famílies de casa bona perquè la nena no es pot casar amb un arreplegat. Van entrar amb comptagotes al DIEC, però estan sempre sota sospita, com aquells negres americans que estan mal vistos encara que només tinguin un setzè de sang negra.

la fal·làcia de “la gent parla així”
(…) quan escrivia guions per a sèries de televisió m’havia trobat col·legues que feien uns diàlegs amb una base sintàtica i fraseologia espanyoles. L’excusa era que “la gent del carrer parla així” i que no podíem fer parlar els personatges d’avui com a catalanets [sic]. Mentida. El noranta per cent de les coses que diu la gent del carrer no té cap interès en cap llengua i, com que reproduir-los en cru seria avorridíssim, cal escurçar, comprimir, reelaborar, forçar, etc. És a dir, cal pencar i fer d’escriptor. I és una excusa de mal pagador afirmar que el català és una llengua massa rígida i monocroma per als diàlegs. Es tracta de saber escriure, d’acord, però, sobretot, de saber escoltar. Perquè cada llengua té el seu dring. C’est le ton qui fait la chanson, diuen els francesos. Tu, com a autor, tries què diuen i com ho diuen els teus personatges (…). I, si els teus diàlegs carrisquegen perquè sonen forçats i massa normatius, és culpa teva.  Com passa al futbol, al labor dels bons àrbitres ha de passar desaparcebuda. Com deia Joan Fuster, “entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor” (…). Si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s’hi troben granets d’or (…). Fins i tot alguns castellanismes tenen més gràcia que en castellà.

*** Nota: els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog