por JOAN
PAU INAREJOS
Nota: 5,5
A aquestes alçades de la pel·lícula, Woody Allen hauria de
cometre un crim, o alguna altra forma d’alliberament moral catàrtic, per
recuperar la creativitat perduda. Mentrestant, mentre no faci teràpia radical o
no trobi l’eureka a la banyera, haurem d’anar suportant els seus petits
delictes, les seves faltes d’inspiració, els seus intents anuals de copiar el
millor de si mateix —o de repetir el pitjor.
Que noi neuròtic troba noia entusiasta, que si les derivades
filosòfiques del menage a trois, que
si la cantarella fatalista de la vida, que si el xoc múltiple entre sexe i
intel·lecte, això no cal que ho expliquem perquè l’amic clarinetista n’ha
dissertat fins a l’extenuació. Al vell urbanita de Brooklyn no li retreiem que
ens torni a dir allò de sempre, sinó que ho faci aparentment sense passió, malbaratant i potinejant els nobles materials de la seva filmografia.
Com a mínim, Allen té el bon gust de repetir musa, la lluminosa Emma Stone, i a més torna a
delegar les seves monomanies crepusculars en un madur de luxe, en aquesta ocasió el gran
Joaquin Phoenix. Val a dir que el teva-meva entre alumna i professor ens
deixa uns quants diàlegs afuats, sensiblement superiors a la mitjana dels últims anys, d’aquells
que no semblen fabricats per la màquina de fer gracietes, sinó rampells del
genuí neuròtic que ha escrit obres mestres parlades i que es confessa: “No recordava cap raó per
viure, i quan me’n recordava, no em feia el pes”. O: “Tu pateixes desesperació!”,
“Quin consol seria, això!”. Parla l’Home Irracional.
Per fer honor a la veritat i no als nostres prejudicis
sobre l’última-cagada-de-Woody Allen, cal parar atenció a algun fotograma
brillant —els amants empetitits al mirall— i a un parell de girs en la trama,
on l’atzar de les petites coses, com la pilota de tennis de ‘Match Point’,
acaba decidint moltes coses. Per al director, ja ho sabem, l’univers és una
immensitat indiferent, un gran mecanisme d’humiliació de les nostres intencions
més nobles o dels nostres deliris més innobles. Allen creu, com els nihilistes,
que actuar és cooperar amb l’absurd, però no sabem si s’ho creu de debò o si ho
repeteix incansablement perquè sap que té públic, com un gag del qual no et
pots separar, com les ulleres que mai et pots treure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario