Allavontes, què fem?

Enric Gomà (ed.)

Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (2015)

_______________

Rudolf Ortega

L’ortografia de la llengua ha de ser una rosa, amb espines si es vol, però no un cactus.

Albert Pla Nualart

l’esperanto i els ionquis

Un registre informal (el diàleg entre dos nens, per exemple) no pot ser per definició artificiós si no vol fer a miques un principi tan substancial del cinema o la literatura com és la versemblança. Dos ionquis del Bronx no poden parlar, en una novel·la o un film, en una mena d’esperanto.

Enric Gomà

en pínxol i en pànxol

Unes quantes paraules acabades amb –o, com ara llamanto, plano, ninxo, dento, rinxo, bonito, grevo, peso, no estan acceptades pel DIEC. Com que aquesta –o és una terminació suspecta, va provocar l’aparició de les formes ultracorrectes, segons ens explica Coromines: llamàntol, plànol, nínxol, déntol, rínxol, bonítol, grèvol, pèsol (…). Fins i tot Josep M. de Sagarra, a les traduccions de Shakespeare de la postguerra, escriu Apol, per evitar Apol·lo. Ni el déu suprem de l’Olimp resistia aquesta terminació! (…) El diccionarisme és implacable. Al pas que anem, algun dia a les escoles catalanes els nens recitaran: “En Pínxol li va dir a en Pànxol…”.

Ramon Solsona

l’avantatge de les llengues mortes

Hi ha qui s’estimaria més que el català fos una llengua morta. Una llengua de la qual se sabés tot, com el llatí, i que constituís una font de plaer per als erudits, que en serien els grans experts i els únics usuaris. Podrien treballar en estudis de gran calat filològic i es podrien comunicar entre ells amb cartes escrites en un català artificial i enginyós que només ells sabrien llegir. Perquè les llengües mortes tenen el gran avantatge de no patir interferències d’altres llengües i no són profanades per la plebs. Sense parlants, les llengües serien perfectes.

el perquè del divorci entre parla i llengua catalana

El català escrit té pànic de la llengua oral (…). La gran catàstrofe del 39 ho va aturar tot i el català va perdre la literatura, l’escola, la ràdio, la premsa, el teatre, el cinema, la publicitat… I el poder polític (…). Va esdevenir catacumbal i en aquest retrocés la normativa, que estava pensada sobretot per la llengua escrita, va esdevenir llei divina. El català col·loquial i popular, l’estil familiar de què parlava Pompeu Fabra, va ser foragitat del reduït espai de la literatura catalana. L’implacable lingüicidi que va patir el català durant la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista. La pugna entre escriptors i correctors ha estat digna d’una comèdia d’embolic, els uns amb la dèria de preservar la puresa, i els altres, amb el desig de donar al català una fluïdesa i una naturalitat que el rigor normatiu no acceptava. (…) Recordo aquí l’avís que feia sovint Joan Solà: “En la fraseologia ens juguem el futur de la llengua”

col·loquialismes més enllà del castellà

No ens confonguem! El català col·loquial inclou barbarismes, però també un munt de desviacions normatives que no tenen res a veure amb la influència del castellà. Pregunto: són influència del castellà les deformacions fonètiques de bora nit (…), xixanta, encabat, fandilles, paiella, solsament, etivocar, col·lègit, anar al radera, de jonolls (…), ideia (…), allavòrens? Són influència del castellà les formes verbals aviam, vem anar (…), volguer, sapiguer, poguer, capiguer? És influència del castellà la repetició del pronom en en formes verbals com entorna-te’n, no me n’enrecordo, no te n’enfotis? (…). Hi ha un esqueixament profund entre la llengua popular i la llengua culta, entre l’aristocràcia del llenguatge i la tradició oral (…). Coromines es queixa de la “runa del llenguatge vulgar” quan esmenta variants populars de llavors i després (allavonses, allavontes, llavons, dempués, despuenses), però és el primer a embadalir-se amb la llengua dels pagesos i els pastors (…). Quan Joan Maragall fa L’elogi de la paraula, no exalça la llengua dels erudits ni dels literats ni dels gramàtics, sinó la dels pastors i els mariners.

no sabem què parlem

Hem perdut el dring natural del català, aquell patrimoni frondós que brollava de manera espontània dels llavis dels nostres besavis i rebesavis. Ells estaven connectats sense saber-ho amb l’ànima profunda de l’idioma, mentre que nosaltres estem confusos, vacil·lem constantment, no sabem ben bé què parlem (…) ja no sabem què és genuí i què espuri. Cada generació aprima la capacitat expressiva, potser guanya en coneixements de normativa i correcció, però perd un intangible que no es pot quantificar: el geni de la llengua. (…) jo afirmo amb tota rotunditat que un poca-vergonya i un sinvergüensa no són el mateix. El sinvergüensa és més bandarra. Associo sinvergüensa a d’altres castellanismes de sabor popular. Com embustero, quartos, peleiar o qüento.

mistos, vanos i altres falsos castellanismes

No tots els castellanismes fan olor de sofre ni tots tenen la mateixa consideració. N’hi ha uns quants que tenen una característica curiosa: són castellanismes que no té el castellà. A vegades són castellanismes clars i d’altres, falsos castellanismes que, per diverses raons, han arrelat en català de manera diversa a la del mateix espanyol. (…) Un cas semblant és el de mistos  -“no és un castellanisme”, s’exclama Coromines-, una paraula ben nostra que correspon al castellà cerillas. És el mateix que mixtos, plural de mixt (…). I encara un sospitós habitual. Abusananos (…) sembla espanyol. Però no ho és. (…) I tampoc no veig un repicó del castellà al tanto que només diem en català: al tanto, que va de canto. (…). Vano. Un clàssic. És un diminitiu del portuguès abano, passat al castellà i després bifurcat: en forma diminutiva (abanico) en espanyol, i escurçat en català (vano) (…). Vano té el mateix pecat original del caldo, viudo, clero, maco, quadro, cigarro, barco, nano, toro… Ai, aquests masculins acabats en o! Són com aquells nois que no són acceptats a les famílies de casa bona perquè la nena no es pot casar amb un arreplegat. Van entrar amb comptagotes al DIEC, però estan sempre sota sospita, com aquells negres americans que estan mal vistos encara que només tinguin un setzè de sang negra.

la fal·làcia de “la gent parla així”

(…) quan escrivia guions per a sèries de televisió m’havia trobat col·legues que feien uns diàlegs amb una base sintàtica i fraseologia espanyoles. L’excusa era que “la gent del carrer parla així” i que no podíem fer parlar els personatges d’avui com a catalanets [sic]. Mentida. El noranta per cent de les coses que diu la gent del carrer no té cap interès en cap llengua i, com que reproduir-los en cru seria avorridíssim, cal escurçar, comprimir, reelaborar, forçar, etc. És a dir, cal pencar i fer d’escriptor. I és una excusa de mal pagador afirmar que el català és una llengua massa rígida i monocroma per als diàlegs. Es tracta de saber escriure, d’acord, però, sobretot, de saber escoltar. Perquè cada llengua té el seu dring. C’est le ton qui fait la chanson, diuen els francesos. Tu, com a autor, tries què diuen i com ho diuen els teus personatges (…). I, si els teus diàlegs carrisquegen perquè sonen forçats i massa normatius, és culpa teva.  Com passa al futbol, al labor dels bons àrbitres ha de passar desaparcebuda. Com deia Joan Fuster, “entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor” (…). Si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s’hi troben granets d’or (…). Fins i tot alguns castellanismes tenen més gràcia que en castellà.

*** Nota: els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog