12 julio 2013

Mircea Eliade dixit

Mircea Eliade
El sagrat i el profà (1957)

“Cansament” del déu
Els éssers suprems d’estructura celeste tendeixen a desaparèixer del culte; “s’allunyen” dels homes, es retiren al cel i esdevenen dei otiosi. Aquests déus, després d’haver creat el cosmos, la vida i l’home, experimenten el que podríem anomenar una mena de “cansament”, com si l’enorme empresa de la creació els hagués esgotat els recursos. Es retiren al cel, tot deixant a la terra el seu fill o un demiürg per acabar o perfeccionar la creació. A poc a poc, altres figures divines agafen el seu lloc; els ancestres mítics, les deesses mares, els déus fecundants, etc. El déu de la tempesta conserva encara una estructura celeste, però ja no és un ésser suprem creador: tan sols és un fecundador de la terra, i de vegades simplement un auxiliar de la seva paredra, la Mare Terra. L’ésser suprem d’estructura celeste només conserva la seva preponderància en els pobles de pastors, i assoleix una situació única en les religions de tendència monoteista (Azhura-Mazda) o monoteistes (Jahvè, Al·là).

Déus salvadors o déus de la fecunditat
Divinitats de la fecunditat, de l’opulència (…). I tammateix, els seus adoradors, tant els primitius com els hebreus, tenien la impressió que totes aquestes grans deesses i tots aquests déus agraris eren incapaços de salvar-los, de garantir-los l’existència en moments realment crítics. Aquests déus i aquestes deesses només podien reproduir la vida i augmentar-la; i encara més, només podien tenir aquesta funció en una època “normal”; les mateixes divinitats que regien admirablement els ritmes còsmics es mostraven incapaces de salvar el cosmos o la societat humana en un moment de crisi (crisi “històrica” en el cas dels hebreus). Les diverses divinitats que van substituir els éssers suprems van acumular els poders més concrets i els més esclatants, els poders de la vida. Però per aquesta mateixa raó es van “especialitzar” en la procreació i van perdre els poders més subtils, més nobles, més espirituals, dels déus creadors. En descobrir la sacralitat de la vida, l’home es va deixar emportar progressivament per la seva pròpia descoberta: es va lliurar a les hierofanies vitals i es va allunyar de la sacralitat que transcendia les seves necessitats immediates i quotidianes.

Enterrament de la bruixa
L’enterrament simbòlic, parcial o total, té el mateix valor màgico-religiós que la inmersió en l’aigua, el baptisme (…). Això explica la creença escandinava que una bruixa pot ser salvada de la condemna eterna si se l’enterra viva, si se sembren llavors al seu damunt i es cull la collita obtinguda d’aquesta manera [Dieterich, ‘Mutter Erde’, p.28 i s.; Nyberg, ‘Kind und Erde’, p. 150].

“Instant auroral”
Per curar el malalt cal fer-lo néixer de nou, i el model arquetípic del naixement és la cosmogonia. Cal abolir l’obra del temps, reintegrar l’instant auroral d’abans de la creació.

Les ànimes mengen sense dits
Els neòfits imiten el comportament dels espectres: no utilitzen els dits per menjar, sinó que agafen el menjar directament amb les dents, com es creu que fan les ànimes dels morts.

Mircea Eliade
El sagrat i el profà (1957)

No hay comentarios: