El drac a casa

Joan Pau Inarejos

Per a les civilitzacions antigues, els dracs eren guardians temibles. Per a nosaltres, són esquitxos escatosos que apareixen a la paret. Visitants de brevetat fugissera. Recordo molt bé quan la meva besàvia, qualsevol nit d’estiu, deia xxxt! no feu soroll, i, sigil·losament, ens portava a contemplar un d’aquests hostes grimpaires. La bestiola ens observava impertorbable durant un lapse de temps misteriós, fins que, de cop i volta, decidia tocar el dos, amb aquesta mobilitat impredictible dels rèptils, i en aquest punt la meva besàvia es posava a xisclar esglaiada. Formava part del ritual, sempre era així.

Els dracs m’han tornat a visitar i per això escric aquestes línies. Vés a saber quin foc sagrat venia a custodiar, però un dragonet es va palplantar l’altra nit al vidre del balcó de casa i va exhibir per uns minuts la seva silueta fotogènica, gairebé bidimensional. Postura curvilínia, pell ceràmica, mans com estrelles de mar. Ben bé podria haver inspirat Gaudí per forjar el cèlebre animal sentinella del Park Güell, a qui també comparen amb la salamandra alquímica o amb la serp Pitó del temple de Delfos, tot i que les munions de guiris, que s’hi enfilen com si fos un Toro Loco, no semblen gaire interessades en la diferència. Magic dragon i llestos.

Nosaltres, més discrets que els turistes teutons, ens vam acostar per palpar el nostre visitant i heus aquí que va córrer com un llamp fins a l’altra banda del vidre, esmunyint-se rabent cap al balcó veí. Un gos va fer un lladruc contrariat, com si envaissin el seu territori a deshora.