El bany de les bruixes

Un relat de JOAN PAU INAREJOS

Sempre m’ha costat congeniar amb l’aigua. Com els gats i les bèsties esquerpes, encara em queda una reserva infantil contra el raig civilitzador de la dutxa que esborra la brutícia lliure i juganera, i, alguns dies que m’atrapa l’angoixa, res no em produeix una feredat tan irracional com la immersió a les fondàries. L’aigua, testimoni del meu origen amniòtic, em recorda que puc morir.

És per això que aquell dia em sentia tan intranquil al vestidor de la piscina. A l’altra banda m’hi esperaven els meus amics, festius i bona fe, aplegats al voltant de pilotes de plàstic i castells d’escuma. Però a dins, la penombra i la humitat rància podien més que jo. Allà la llum i el raig; aquí la fosca i l’aigua bruta. Amb la bossa esportiva a les mans, un desànim sense cara i ulls em va començar a corcar pertot. No et necessiten. No serveixes per gaire res. No saps estar content. No hi vagis.

Mirant lluny enllà, la línia acolorida de la piscina em semblava tan inabastable com una muntanya enfilada. De vegades la vida posa parets de vidre perquè puguis veure les coses sense gaudir-ne. És la tortura dels malenconiosos. Els reflexos platejats ara m’apressaven, ara m’afligien. Al vestidor tot eren veus rutinàries de gent anònima. Veïns enutjosos. Despullar-me era ensenyar-los la meva ànima.

Però, d’un rampell, vaig decidir fer el cor fort i descordar-me la camisa. Dins el cubicle vaporós, un calfred incipient em deia que no, que parés, però vaig tirar pel dret i em vaig seguir despullant de dalt a baix fins que tot jo vaig ser de color de pell. Esforçat i solemne, dirigint-me al banyador com si fos un uniforme heroic, de sobte un soroll em va fer aturar. Unes passes estranyes. Ràpides.

Sigil·losament, vaig treure el nas per la porta i vaig veure com marxava una dona gran, de llarga cabellera blanca. No semblava pas la dona de la neteja. Què hi feia, al vestidor d’homes? Ullada a banda i banda. No hi quedava ningú, tret de nosaltres. De puntetes, cobert només amb la tovallola vermella, li vaig anar al darrere. La vella misteriosa va tòrcer el camí i va sortir per una porta apartada, com si conegués perfectament aquella drecera i la fes d’esma cada dia.

A fora, el sol resplendia com una mala cosa, i em va costar una estona fins que els ulls no se’m van afinar i vaig tenir una visió prou clara de l’exterior. Davant meu s’hi estenia un gran hort, amb tomaqueres, mongeteres, albergínies i juliverts, tots ben arrenglerats i cultivats. No l’havia vist mai de la vida, i això que feia una mida impressionant, tota una munió de fruits lluents i llegums com collarets ingents dominant la terra sota la claror de l’estiu. Al voltant ja no s’hi veia el vestidor ni la piscina.

La vella va desar un cistell i es va reunir amb una colla de companyes arran d’un pou de pedra. Vigilant perquè no em descobrissin, me les vaig mirar bé: totes duien cabellera blanca, vestits estripats com túniques, i faccions aguilenques, més aviat sinistres, amb ulls penetrants i morats. Totes iguals. Uns gats negres rondaven entre les seves cames. Eren bruixes.

Eren bruixes però cuidaven el seu hort amb dedicació de monges: l’arquitectura de les verdures era impecable, i es notava que les fileres de conreus estaven regades i amoixades a consciència, amb perseverança conventual. Qui ho diria, veient els seus esguards perversos. Aquelles cares d’àliga. Vet aquí que el conclave de bruixes es va anar dispersant, i ho vaig aprofitar per endinsar-me clandestinament a l’insòlit reialme vegetal. L’hort era encara més gran que no em pensava. A més de les hortalisses, també hi creixien magnífics arbres fruiters, plantes aromàtiques, rosers amb flors obertes de bat a bat i cotoneres que m’eriçaven les cames nues.

Vaig quedar embadalit davant d’una gran rosa blanca. No sé per què. La trama de pètals m’enraonava sense paraules. Em bressolava la mirada, tota ella laberint de seda. I un xipolleig em va treure de l’encantament. El borbolleig aquàtic venia d’uns pous construïts ran de terra. M’hi vaig atansar, definitivament inconscient de la meva presència nua, i vaig veure totes les bruixes banyant-se ritualment en aquelles cavitats, sense perdre els seus rictus severíssims. Les sibil·lines zeladores de l’Edèn s’ensabonaven amb diligència, cadascuna submergida dins el seu pou, i les cabelleres blanques emergien poderoses a la superfície, estarrufades i flotants, com nenúfars venerables. De petit havia escoltat que es pentinaven quan plovia i feia sol, però mai hauria dit que les bruixes es banyessin.